Llegim Antígona, de Sòfocles

«No he nascut per a compartir l’odi, sinó l’amor.»

Sòfocles, Antígona

Antígona és una de les tragèdies més conegudes de Sòfocles, i potser una de les més intenses i actuals pel conflicte moral que hi exposa. Som a Tebes. Fora de les muralles hi ha el cadàver insepult de Polinices, germà d’Antígona, que ha atacat la ciutat amb un exèrcit. El rei Creont, oncle seu, ha prohibit que se li retin honors fúnebres.

El cor de l’Antígona de Sòfocles està format per vells tebans, que entren a escena cantant el conflicte entre Etèocles i Polinices, els dos fills d’Èdip, pel poder de la ciutat, un enfrontament que acaba desembocant en la Guerra dels Set contra Tebes.

Etèocles i Polinices havien fet un pacte per repartir-se el poder de la ciutat i evitar així la maledicció del seu pare, que els havia predit que moririen l’un a mans de l’altre: governarien en anys alterns. Tanmateix, al cap de l’any, Etèocles es nega a cedir el regne i Polinices, amb l’ajuda del rei d’Argos i de sis cabdills més, ataca la ciutat de Tebes per recuperar el poder que li correspon: són els “Set contra Tebes”, que donarà nom a la tragèdia que Èsquil escriure sobre aquest conflicte.

A ulls de Creont, regent de Tebes, un germà, Etèocles, haurà mort com un heroi defensant la ciutat de la invasió estrangera; l’altre, en canvi, com un traïdor a la terra paterna. D’aquí que disposi que el cadàver del traïdor Polinices resti insepult a mercè dels ocells de rapinya. Antígona no hi està d’acord: és una jove que, d’una manera sorprenent per a la mentalitat grega, alça la veu contra l’home que encarna el poder i transgredeix les seves ordres.

¿Cal seguir els dictats de la moral tradicional o acatar la llei per injusta que ens sembli? ¿És just tractar de manera diferent els dos cadàvers, l’un amb honors i l’altre deixant-lo que es podreixi?

Antígona i Polinices
Antígona davant el cadàver de Polinices, Nikiforos Lytras (1865)

ANTÍGONA I ELS MORTS

¿Què faria Antígona avui amb tots els morts sense funeral? Segons com es miri, es podria dir que és una pregunta tramposa. Al cap i a la fi, l’hermenèutica de textos antics i clàssics pot tenir una mica d’això: portant personatges clàssics al present els carrega d’atributs i opinions que probablement no els pertanyen. Però, per imaginària que sigui la resposta, o per impossible de respondre que sigui la pregunta, no ha de ser una excusa per deixar de formular-la.

A la tragèdia de Sòfocles, en un moment de la història en què el poder està en mans d’un home irat i orgullós —un home que ha perdut el seny, o que no n’ha tingut mai—, Antígona s’alça amb la veu i el gest davant d’un poble que no s’atreveix a contradir unes ordres sense pietat i carregades d’odi. “Ho dirien si la por no els tingués tancada la llengua”, adverteix Antígona a Creont, “ells també ho veuen; però per tu arronsen la llengua”.

Antígona, la del “cor ardent en coses que glacen”, davant d’una germana que prova de fer-li veure que, com a dona, no ha nascut per lluitar contra els homes sinó per obeir totes les ordres que rebi d’ells, es nega a abandonar i trair el seu difunt germà per seguir les ordres “dels més forts”. El seu malaurat promès, Hèmon, és l’únic que té el coratge de seguir-la i d’advertir al seu pare que si compleix amb el seu designi no tornarà a veure mai més el seu fill. Així, Antígona i Hèmon, són els únics que gosen parlar i actuar per fer veure la injustícia. Els únics herois tràgics que davant d’un poble callat clamen al cel per la pietat cap a un germà, cap a un home, i desobeeixen les lleis per oferir-li el respecte que tot difunt mereix.

 Antigone au chevet de Polynice, Jean-Joseph Benjamin-Constant  (1868)  
Antigone au chevet de Polynice, Jean-Joseph Benjamin-Constant (1868)

¿Què faria Antígona avui amb tots els morts que no podem enterrar amb el respecte i la cura que mereixen?

“Els grans mots dels inflats per l’orgull, pels grans cops amb què els paguen, ensenyen, amb la vellesa, a tenir seny”, diu el Corifeu al final de la tragèdia. A la història d’Antígona, són només dues persones que paguen amb la seva vida per l’orgull de qui ostenta el poder. Avui, però, quantes persones hauran de pagar amb la seva vida per l’orgull de Trump, Johnson o d’Andrés Manuel López Obrador? ¿Què més ens cal per oblidar l’arrogància i escoltar el seny, quan ja hem vist que, allà on ens precedeixen, el virus no ha tingut miraments per endur-se grans i joves, a milers, sense poder rebre el respecte i la cura que tot comiat mereixia? ¿Quins déus irats, quin mal fat se’ns girarà en contra per haver estat tan maldestres com per no aconseguir ni donar una mort digna a tantes persones?

No sabem què faria Antígona avui, però només el fet d’imaginar-nos-la ens ha de fer veure i dir i reclamar que, malgrat que estiguem en temps d’urgència i les mirades només se centrin a salvar qui ve després i no a cuidar qui ja se n’ha anat, hi ha alguna cosa entre l’un i l’altre que podríem o hauríem de fer. Perquè mentre llegim, escrivim, o escoltem música confinada, hi ha un silenci del que se sap a punt de morir que ens pregunta: ¿què hauria fet Antígona?, ¿què faria el poble? 

Sira Abenoza

Directora de La Casa dels Clàssics


RECURSOS I XARXES

La lectura d’Antígona també ha servit per replantejar-nos els clàssics des de la perspectiva feminista. La Mertixell Blay ens pregunta si és Antígona la primera dona que desobeeix el poder, tal com deia el dramaturg Bertolt Brecht.

En aquest sentit recomanem que escolteu el seminari de l’Institut d’Humanitats Antígona fora d’ordrede Lorena Fuster, dins del cicle Els mites i el feminisme. 


Raül Garrigasait reflexionava sobre els conflictes que desperta l’obra: «un decret de l’Estat pot suspendre les formes més bàsiques de respecte als morts?».
Recomanem també la seva conferència a l’Ateneu Barcelonès «Raons de sang contra raons d’Estat? Una relectura de l’Antígona de Sòfocles», on planteja precisament si la lluita entre els principis de la família i l’estat és l’esquema més adient per llegir aquesta obra. 


Jaume Ripoll ens ha donat alguns consells per contextualitzar històricament l’obra i entendre millor el gènere de la tragèdia. En un interessant fil de Twitter, explica entre altres coses que les tragèdies gregues s’ambientaven en un passat remot i mític. Recorda també que pels grecs, el teatre no era ‘oci’ com ho és per a nosaltres, sinó una obligació democràtica i religiosa.


L’Antoni Janer Torrens ens comparteix l’article «L’hora d’Antígona» que va publicar a l’Ara Balears, en què parteix de la tragèdia de Sòfocles per reflexionar sobre la desobediència civil:

«La tragèdia de Sòfocles és un dels textos que millor exemplifiquen la dignitat de l’home i la seva relació amb l’Estat. Sota el seu esperit, el 1849 el filòsof nord-americà Henry David Thoreau va escriure La desobediència civil on propugna la idea d’una resistència individual davant un govern injust. […] L’obra de Thoreau va posar de moda el concepte de desobediència civil que tan bé personifica Antígona en el món clàssic.»

Antígona enterrant Polinices, Sébastien Norblin (1825)
Antígona enterrant Polinices, Sébastien Norblin (1825)

La Margalida Capellà ens ha compartit també els ecos d’Antígona en diferents llengües i més recursos per treballar Antígona al seu blog Aracne fila i fila.


Per últim, la Montse Bastons ha començat la iniciativa de llegir en veu alta els versos de l’Antígona de Sòfocles, en la traducció de Carles Riba publicada a la Bernat Metge, i convida a unir-se a aquesta cadena. Una molt bona iniciativa!

Antígona e Ismene, Emil Teschendorff (1892)
Antígona e Ismene, Emil Teschendorff (1892)


En Raül Garrigasait ens dóna motius per plantejar-nos les interpretacions clàssiques en clau de fraternitat universal que s’han fet sobre l’Antígona, argumentant que aquesta percepció parla més de nosaltres que de la tragèdia de Sòfocles.

En un fil molt recomanable desglossa els arguments que han portat a considerar Antígona una defensora de la fraternitat, els rebat a partir del text mateix i acaba afirmant que «l’Antígona de Sòfocles parla dels esforços que fem refugiar-nos en discursos abstractes, i de tot el que aquests discursos amaguen»

A partir d’aquesta reflexió, s’ha obert un debat al voltant de les figures d’Antígona i Creont, que ha basculat sobre dues qüestions: ¿Antígona és una rebel exagerada i egoista, o bé és algú que defensa la fraternitat universal? ¿Creont és algú que aplica la llei cegament, o bé un regent que intenta ser just

Conversa Twitter

L’Antígona de Sòfocles és una de les tragèdies més llegides i representades de tots els temps, especialment durant els segles XVIII i XIX (abans que Freud popularitzés, amb les seves teories psicoanalítiques, la figura d’Èdip), però també en l’actualitat. 

De fet, durant el segle XX trobem algunes de les versions més conegudes de la tragèdia: Bertolt Brecht o Salvador Espriu a casa nostra van representar la seva Antígona.

Sens dubte, però, la versió més reconeguda és la del dramaturg francès Jean Anouilh.


La història d’Antígona també ha seduït el món del cinema: l’any 1961 el director Iorgos Tzavellas va estrenar-ne una versió, protagonitzada per Irene Papas, que seguia fidelment el drama de Sòfocles (per bé que canviant-li el final).

D’altres, en canvi, han pres Antígona i l’han situada en la modernitat, amb altres noms i altres llocs però amb una mateixa pulsió de fons. N’és un exemple Antigone de Rachid Oussaada, de l’any 2019, que situa la història en el Canadà contemporani.

Altres adaptacions d’Antígona que ens heu recomanat: 

Después de la tierra, una obra del Grupo Komos (2018).

Per últim, us volem compartir el capítol dedicat a Antígona de la Guia de lectura de la Bernat Metge Essencial realitzat per la Margalida Capellà, un recurs per ajudar a treballar l’obra amb l’alumna que pot ser d’utilitat en aquests dies per treballar amb els més joves de la casa. 


A la iniciativa #llegimclàssics també s’hi han sumat lectors compartint els seus fragments preferits: “la tirania, entre moltes coses que és feliç, té el privilegi de fer i de dir absolutament el que vol”; “Per a un home, ni que sigui un de savi, aprendre molt no és res de vil; i no tibar en excés tampoc.”…

¿Quin és el vostre fragment preferit de l’obra? Encara el podeu compartir a les xarxes amb #llegimclàssics 

Butlletí de La Casa dels Clàssics

Rebràs informació com aquesta, novetats, reflexions i promocions.