Seguint les prescripcions sanitàries del Govern, totes les comandes es lliuraran un cop finalitzi el període de confinament obligatori. Tot i això, seguim treballant tot l'equip de La Casa dels Clàssics per acostar la cultura a casa vostra. Disculpeu les molèsties que això puntualment us pugui ocasionar.

¿Llegim Antígona?

«No he nascut per a compartir l’odi, sinó l’amor.»

Sòfocles, Antígona
Antígona i Polinices
Antígona davant el cadàver de Polinices, Nikiforos Lytras (1865)

Antígona és una de les tragèdies més conegudes de Sòfocles, i potser una de les més intenses i actuals pel conflicte moral que hi exposa. Som a Tebes. Fora de les muralles hi ha el cadàver insepult de Polinices, germà d’Antígona, que ha atacat la ciutat amb un exèrcit. El rei Creont, oncle seu, ha prohibit que se li retin honors fúnebres.

El cor de l’Antígona de Sòfocles està format per vells tebans, que entren a escena cantant el conflicte entre Etèocles i Polinices, els dos fills d’Èdip, pel poder de la ciutat, un enfrontament que acaba desembocant en la Guerra dels Set contra Tebes.

Etèocles i Polinices havien fet un pacte per repartir-se el poder de la ciutat i evitar així la maledicció del seu pare, que els havia predit que moririen l’un a mans de l’altre: governarien en anys alterns. Tanmateix, al cap de l’any, Etèocles es nega a cedir el regne i Polinices, amb l’ajuda del rei d’Argos i de sis cabdills més, ataca la ciutat de Tebes per recuperar el poder que li correspon: són els “Set contra Tebes”, que donarà nom a la tragèdia que Èsquil escriure sobre aquest conflicte.

A ulls de Creont, regent de Tebes, un germà, Etèocles, haurà mort com un heroi defensant la ciutat de la invasió estrangera; l’altre, en canvi, com un traïdor a la terra paterna. D’aquí que disposi que el cadàver del traïdor Polinices resti insepult a mercè dels ocells de rapinya. Antígona no hi està d’acord: és una jove que, d’una manera sorprenent per a la mentalitat grega, alça la veu contra l’home que encarna el poder i transgredeix les seves ordres.

¿Cal seguir els dictats de la moral tradicional o acatar la llei per injusta que ens sembli? ¿És just tractar de manera diferent els dos cadàvers, l’un amb honors i l’altre deixant-lo que es podreixi?


RECURSOS I XARXES

La lectura d’Antígona també ha servit per replantejar-nos els clàssics des de la perspectiva feminista. La Mertixell Blay ens pregunta si és Antígona la primera dona que desobeeix el poder, tal com deia el dramaturg Bertolt Brecht.

En aquest sentit recomanem que escolteu el seminari de l’Institut d’Humanitats Antígona fora d’ordrede Lorena Fuster, dins del cicle Els mites i el feminisme. 


Raül Garrigasait reflexionava sobre els conflictes que desperta l’obra: «un decret de l’Estat pot suspendre les formes més bàsiques de respecte als morts?».
Recomanem també la seva conferència a l’Ateneu Barcelonès «Raons de sang contra raons d’Estat? Una relectura de l’Antígona de Sòfocles», on planteja precisament si la lluita entre els principis de la família i l’estat és l’esquema més adient per llegir aquesta obra. 


Jaume Ripoll ens ha donat alguns consells per contextualitzar històricament l’obra i entendre millor el gènere de la tragèdia. En un interessant fil de Twitter, explica entre altres coses que les tragèdies gregues s’ambientaven en un passat remot i mític. Recorda també que pels grecs, el teatre no era ‘oci’ com ho és per a nosaltres, sinó una obligació democràtica i religiosa.


L’Antoni Janer Torrens ens comparteix l’article «L’hora d’Antígona» que va publicar a l’Ara Balears, en què parteix de la tragèdia de Sòfocles per reflexionar sobre la desobediència civil:

«La tragèdia de Sòfocles és un dels textos que millor exemplifiquen la dignitat de l’home i la seva relació amb l’Estat. Sota el seu esperit, el 1849 el filòsof nord-americà Henry David Thoreau va escriure La desobediència civil on propugna la idea d’una resistència individual davant un govern injust. […] L’obra de Thoreau va posar de moda el concepte de desobediència civil que tan bé personifica Antígona en el món clàssic.»

Antígona enterrant Polinices, Sébastien Norblin (1825)
Antígona enterrant Polinices, Sébastien Norblin (1825)

La Margalida Capellà ens ha compartit també els ecos d’Antígona en diferents llengües i més recursos per treballar Antígona al seu blog Aracne fila i fila.


Per últim, la Montse Bastons ha començat la iniciativa de llegir en veu alta els versos de l’Antígona de Sòfocles, en la traducció de Carles Riba publicada a la Bernat Metge, i convida a unir-se a aquesta cadena. Una molt bona iniciativa!

Antígona e Ismene, Emil Teschendorff (1892)
Antígona e Ismene, Emil Teschendorff (1892)

¿Qui s’hi anima? Compartiu les vostres impressions i reflexions sobre Antígona amb l’etiqueta #llegimclàssics!

Butlletí de La Casa dels Clàssics

Rebràs informació com aquesta, novetats, reflexions i promocions.