Llegim «El convit», de Plató

Comencem la lectura compartida d’El convit o El banquet de Plató. El diàleg té lloc en un banquet organitzat pel poeta Agató en què els assistents, entre els quals es compten Fedre, Erixímac, Pausànias, Aristòfanes i Sòcrates, debaten al voltant de l’amor.

Aquest diàleg, un dels més llegits i estudiats de Plató, fila la veu filosòfica amb la poètica, sense deixar mai de banda el context i pensament polític de l’autor. Com diu Antoni Bosch-Veciana en el pròleg de l’obra publicat en la col·lecció Bernat Metge Essencial: «El convit constitueix una de les aproximacions més elaborades i celebrades que sobre l’amor hi hagi hagut en la literatura universal.»

El Convit és un dels diàlegs més accessibles de Plató i que ens resulten més propers pel fet que pot connectar directament amb el nostre sistema de valors. Ens interroga i convida a repensar, replantejar-nos i debatre tot allò que pensem de l’amor. Antoni Bosch-Veciana acaba el pròleg dient: «Llegir El convit de Plató és un goig immens i un gran risc.» Ens endinsem, doncs, en aquesta aventura de goig i de risc amb ganes de compartir-ne la lectura tots plegats.


CALENDARI DE LECTURA


RECURSOS I XARXES

Discurs de Fedre

Fedre és el primer que parla en el banquet, perquè la idea de conversar al voltant de l’Amor és seva. És un home molt jove, un aprenent de filòsof entusiasta i amant de l’art del discurs. Plató li dedica el diàleg homònim, que té moltes afinitats temàtiques amb El convit i l’esmenta també en el Protàgoras.

El centre del discurs de Fedre és enaltir Eros com al déu més antic de tots; encara que avui dia ens pugui semblar un detall sense importància, això situa l’amor com a força primigènia, en la línia d’algunes cosmogonies antigues. Fedre també sosté que l’amor és la base moral de la nostra societat, ja que ens fa sentir vergonya d’actuar malament i desig d’actuar bé davant de la persona estimada. 

«Perquè el sentiment que, al llarg de tota la vida, ha de dirigir la conducta dels qui volen viure honestament, res, ni el parentiu ni els honors ni la riquesa ni cap altra cosa, no l’infon en l’ànima tan bellament com ho fa l’amor.» (Plató, El convit, 178c)

¿Creieu que l’amor pot ser un principi rector, o n’hi ha d’altres que ens impulsen més a actuar? Compartiu-ho amb nosaltres a les xarxes amb les etiquetes #llegimclàssics #somcasa!

Discurs de Pausànies

Després de Fedre, qui pren la paraula és Pausànias, el rètor expert. Plató dedica força espai al discurs d’aquest personatge, que expressa les idees que aleshores estaven en voga sobre la qüestió de l’amor, perquè són justament les que el filòsof vol rebatre i superar. Encara que és esmentat també en el Protàgoras de Plató i en El convit de Xenofont, no sabem gairebé res de la vida d’aquest personatge, més enllà del fet que era amic íntim d’Agató, l’amfitrió de la trobada i que era un rètor expert en aspectes legals.

En paraules d’Antoni Bosch-Veciana en el pròleg de l’obra publicat a la Bernat Metge Essencial, Pausànias «refuta Fedre i sosté que hi ha dues divinitats de l’amor, no només una: l’Eros d’Afrodita Pandèmina, un amor del tot vulgar, que no s’ha de lloar, i l’Eros fill d’Urània; l’Eros que cal lloar és aquest darrer, el d’Urània, que exigeix als qui s’estimen (enamorats i estimats) un gran esforç per obtenir la virtut.» Aquesta és l’Afrodita que neix dels genitals d’Urà i de l’escuma del mar, i que Sandro Botticelli representa en el seu famós quadre.

Pausànias, doncs, diferencia dos tipus d’amor: l’amor vulgar, popular, que «és l’amor dels homes de poca qualitat» que «s’acontenta amb allò que troba […] mirant només la satisfacció del seu desig, sense importar-los que això s’aconsegueixi o no d’una manera bella» (181b), i l’amor d’Afrodita Urània, que cerca la intel·ligència i la virtut (181c-d) i que és «molt valuós per a la ciutat i els ciutadans, perquè obliga, tant l’enamorat com l’estimat, a tenir gran cura de si mateixos pel que fa al seu propi valer» (185b).

I vosaltres, ¿penseu que hi ha diferents menes d’amor?, ¿els diferenciaríeu com fa Pausànias? ¿Com creieu que afecta a la nostra concepció de l’amor el fet que, a diferència del grec, no tinguem dos mots diferents per designar l’amor eròtic (eros) i l’amor no eròtic (philía)?

Discurs d’Erixímac

Erixímac és un metge provinent d’una família de metges, amb idees properes a la dels filòsofs naturalistes, especialment a les d’Heràclit, com es desprèn de tot el seu discurs. Apareix també en dos altres diàlegs platònics: en el Protàgoras i en el Fedre.

El seu discurs complementa el de Pausànias des de la perspectiva mèdica, ampliant la duplicitat d’Eros a termes més universals i que afecten a tota la realitat. Per al metge, Eros engendra enteniment i acord entre els contraris i aconsegueix instaurar-hi harmonia, i gràcies a aquesta harmonia el món resta en equilibri. Així, considera Asclepi com al fundador de la medicina perquè és capaç precisament d’introduir entre els contraris del cos —fred i calor, amarg i dolç, fred i humit— la concòrdia per guarir als malalts: 

«Perquè la medicina és, per dir-ho breument, la ciència dels afanys amorosos corporals per omplir-se i buidar-se; i aquell qui sap diagnosticar en els cossos l’amor bo i l’amor dolent, aquest és el més hàbil en l’art de guarir.» (186d)

Aquesta mateixa lògica l’aplica després a altres arts com la gimnàstica, la música o la màntica… Us recorda a alguna cosa aquest dualisme? De moment, quina visió de l’amor us agrada més?

Discurs d’Aristòfanes

Després d’Erixímac, pren la paraula Aristòfanes, el famós autor de comèdies atenès, recuperat de l’atac de singlot, que fa un dels discursos més cèlebres del diàleg: el del mite de l’androgin.

Segons Aristòfanes, els éssers humans primigenis no eren pas com nosaltres, sinó que «cada home era un tot complet rodó, l’esquena i els costats formaven un cercle; tenia quatre mans i el mateix nombre de cames, dues cares idèntiques damunt d’un coll circular i, damunt de les dues cares, que miraven en direccions oposades, un sol cap; quatre orelles, dues parts genitals» (189e-190a). Aquests primers humans es desplaçaven rodant, com una pilota, ajudant-se de braços i cames.

Tradicionalment s’ha entès que aquests primers éssers humans tenien forma esfèrica; avui, però, autors com Peter von Möllendorf, amb una lectura més afinada del passatge, els imagina com dos cossos units, amb el cap i els genitals mirant cap endarrere. A més, aquests éssers podien ser de tres naturaleses diferents: masculina, femenina i andrògina.  Els masculins tenien les dues meitats masculines; els femenins, femenines, i els andrògins presentaven una meitat masculina i l’altra femenina. Eren de caràcter superbiós i, després que intentessin assaltar l’Olimp com ho havien intentat els Gegants, Zeus els va castigar tallant-los per la meitat. Des d’aquell moment, tots els éssers humans cerquem la meitat que ens falta, perquè cadascú de nosaltres és tan sols una meitat de l’ésser humà primigeni d’on provenim.

És així com Aristòfanes, mediatitzat per Plató, explica l’existència de l’heterosexualitat i de l’homosexualitat (masculina i femenina). De fet, aquest mite és una de les primers explicacions que trobem en el pensament antic de l’existència de diferents orientacions sexuals. També és una de les primeres vegades en el món antic en què es parla d’androgínia, per bé que no es tracti ben bé per referir-se a la intersexualitat.

Tot això ha fet que El convit de Plató, i més concretament el discurs que hi fa Aristòfanes, hagi servit com a punt de partida de moltes reflexions sobre el gènere i la sexualitat, encara que hagi estat per qüestionar-lo o combatre’l.

Què en penseu, d’aquest mite? Quina visió de l’amor ens ofereix? Creieu que encara és un bon punt de partida per reflexionar sobre gènere i sexualitat, o ha estat àmpliament superat?

Discurs d’Agató

Després d’Aristòfanes arribem al discurs d’Agató, el poeta amfitrió del banquet. Han pervingut pocs fragments de la seva obra, malgrat que sabem va ser un dels poetes tràgics més cèlebres del seu temps. Va obtenir la seva primera victòria amb una tragèdia quan encara era jove, vora els trenta anys, i és precisament el banquet per a celebrar aquest triomf el que serveix de marc per a El convit

Plató recorda que l’obra d’Agató havia rebut influència estilística del sofista Gòrgias i així el seu discurs és potser el més retòric i poètic de tot el conjunt, seguint una argumentació a la manera dels sofistes. 

Agató comença la seva dissertació aclarint que ell vol parlar de la naturalesa d’Eros i no pas del que aporta als homes, cosa que han fet els seus predecessors. Segueix el discurs refutant a Fedre pel que fa l’edat d’Eros: «és el déu més jove, i ell mateix ens en forneix la millor prova quan emprèn la fugida davant la vellesa que, sens dubte, és àgil i se’ns apropa de pressa.» (195b)  

En el seu discurs atribueix també al déu quatre virtuts més: justícia, temprança, coratge i saviesa; per a demostrar tot plegat fa ús d’imatges poètiques que aconsegueixen els aplaudiments finals de tots els assistents. «Pel que fa a la bellesa de la seva pell, la vida del déu entre les flors ja ens diu com és» (196b)

El discurs d’Agató serà el més rebatut posteriorment per Sòcrates, però en paraules d’Antoni Bosch-Veciana al pròleg de l’edició a la Bernat Metge Essencial. «Agató té trets platonitzants: cerca la causa de l’elogi; parla de l’Amor abans que dels seus beneficis; cerca de sostenir que l’Amor és relació del semblant amb el semblant perquè és el que li és apropiat i no pas estrany». 

Discurs d’Alcibíades

Arribem al final d’El convit amb la irrupció sobtada a l’escena d’Alcibíades, tot just quan Sòcrates acaba el seu elogi. Alcibíades era un polític atenès força reconegut aleshores, que deuria tenir uns 35 anys en el moment en que transcorre el convit. Pocs anys després Alcibíades serà acusat de traïció, jutjat pels atenesos i condemnat a mort. 

Alcibíades arriba begut a casa d’Agató, trasbalsa tots els presents i interromp la vetllada. Assabentat del que feien quan ha irromput, Alcibíades hi voldrà participar però fent-hi un elogi a Sòcrates, en qui encarnarà Eros. En paraules d’Antoni Bosch-Veciana, «fent de Sòcrates la imatge vivent d’Eros, Alcibíades estarà enlairant la imatge de l’amant de la saviesa, del filòsof, fins al cim on és possible disposar-se a la contemplació gratuïta i sobtada de la bellesa».

Des d’una lectura actual, podríem dir que el discurs d’Alcibíades és el d’un home ebri, dolgut per no haver obtingut el que volia de Sòcrates, ser el seu estimat, però ens permet també acostar-nos a la figura del filòsof. Servint-se de la imatge dels silens i del sàtir Màrsias, diu de Sòcrates que «les seves melodies, tant si les toca un bon flautista com si ho fa un flautista mediocre, són les úniques que captiven el cor i les úniques que, perquè són divines, revelen quins són els homes que tenen necessitat dels déus i dels ritus de les iniciacions» (215c).

En aquestes imatges també veiem Sòcrates com a la personificació de la filosofia: «Jo, doncs, que he estat mossegat per una cosa que produeix un dolor més fort encara i en el lloc més dolorós on mai ningú hagi estat mossegat… Perquè són les paraules de la filosofia les que m’han colpit i mossegat el cor o l’ànima o com sigui que cal dir-ne» (218a).

Sòcrates atribueix tot el discurs a la gelosia que Alcibíades sent per la seva relació amb Agató, però el diàleg s’interromp per darrera vegada amb l’entrada d’un nou grup d’embriacs, posant fi ara sí als discursos i elogis per donar pas a la festa i el desordre. A trenc d’alba només quedaran desperts Agató, Aristòfanes i Sòcrates, que continuaran parlant i bevent. Quan els dos primers s’adormin, Sòcrates anirà al Liceu com qualsevol altre dia.

La filosofia no dorm mai.


Podeu trobar El convit de Plató en traducció d’Eulàlia Presas en l’edició de la Col·lecció Bernat Metge i en la Bernat Metge Essencial.


Butlletí de La Casa dels Clàssics

Rebràs informació com aquesta, novetats, reflexions i promocions.