• Col·lecció: Bernat Metge
• Traducció: Gumersind Alabart
• Volum: 7
• Any de publicació: 1989
• Pàgines: 115
• Etiquetes: Oratòria i retòrica

Conjuntament amb De oratore i Orator, Brutus representa la principal contribució de Ciceró a la teoria de la retòrica llatina; una tríada que el mateix autor va agrupar amb les seves obres filosòfiques. Tots tres tractats presenten una imatge idealitzada de l’orador com a mestre del seu art amb educació general, una imatge en què els aspectes tècnics de la teoria retòrica grega encara tenen el seu lloc, però que es complementen amb coneixements de literatura, filosofia i cultura general i qualitats de caràcter exigides a l’ideal aristòcrata romà.

Escrita en prosa, Brutus se centra en la història de l’oratòria romana i presenta un diàleg entre tres personatges històrics: Brutus, Àtic i el mateix Ciceró. Amb un estil dialèctic, l’autor buscava observar les qualitats oratòries que posseïen o no, i exemplificar fins a quin punt s’apropaven a la figura de l’orador perfecte.