- Col·lecció: Bernat Metge
- Traducció: Joan Crexells
- Volum: 6
- Any de publicació: 1924; 2a ed. 1931
- Pàgines: 109; 2ª ed. 137
- Etiquetes: Filosofia
De Plató, un dels grans filòsofs de l’Antiga Grècia, posseïm trenta-cinc obres reconegudes en l’antiguitat com a autèntiques i una col·lecció de setze lletres. En aquest primer volum presentem els quatre primers diàlegs del Corpus patonicum anomenats «socràtiques». A Defensa de Sòcrates, coneguda també com a Apologia de Sòcrates, el filòsof dona una versió del discurs que Sòcrates, el seu mestre, va pronunciar com a defensa, davant dels tribunals atenencs, en el jucidi en el qual se’l va acusar de corrompre la joventut i de no creure en els déus de la polis. Tot i que la data és inexacta, el text, per la seva temàtica, pertany al cicle platònic de les primeres obres, que Plató va escriure a la seva joventut, i fins i tot es creu que podria haver estat la seva primera obra. Critó temàticament és troba molt proper a l’Apologia, malgrat que la seva redacció no deuria ser simultània. En aquesta obra, els interlocutors de Plató són Sòcrates i Critó d’Atenes, i l’acció se situa el dia abans de la mort del mestre. Critó es presenta a la seva cel·la i li ofereix de fugir d’Atenes, per tal d’evitar la condemna per impietat (i altres pressuposats delictes) a la qual ha estat sotmès. Però Sòcrates, argumentant que no es pot trencar les lleis, es nega a escapar.
El tercer diàleg, Eutífron, segurament fos escrit abans del judici a Sòcrates, cap al 399 aC., i es desenvolupa entre l’acusació de Mèlet i el procés de Sòcrates. L’obra tracta sobre la naturalesa de la pietat, però com passa en aquests diàlegs de la primera etapa de l’autor, és aporètic, és a dir, no aporta al tema cap conclusió definda, un carreró sense sortida. De la mateixa manera, Laques, centrat en el tema de la valentia, comparteix amb la resta d’aquests diàlegs el caràcter aporètic, socràtic i elènctic.
