• Col·lecció: Bernat Metge
• Traducció: Carles Riba
• Volum: 3
• Any de publicació: 1929
• Pàgines: 135
• Etiquetes: Filosofia

Sovint sembla que la figura de Sòcrates i la de Plató són indestriables, però no hem d’oblidar que Xenofont també fou deixeble del filòsof i que ens en parla en algunes de les seves obres, com ara en les anomenades Obres sòcratiques menors (<(em>L’economia. El convit de Càl·lias. Defensa de Sòcrates) o en el present volum, els Records de Sòcrates.

Sòcrates és probablement una de les figures més importants del pensament occidental —sense ell Plató i, per tant, Aristòtil no s’entenen—, motiu pel qual alguns experts el consideren la segona personalitat més important de la història d’Occident, superat només per Crist. El fet que fos apògraf, però, ha dificultat molt l’estudi del seu pensament i, per això, tot testimoni diferent del més hegemònic —és a dir, el que ens ofereix Plató— és extremadament valuós.

En aquest obra, Xenofont ofereix un recull de converses amb un únic fil conductor però no necessàriament amb un ordre lògic, que tenen un to apologètic en la mesura que volen defensar Sòcrates dels càrrecs que el van portar a ser condemnat pel tribunal d’Atenes i, conseqüentment, a la mort: no creure en els déus i corrompre els joves. El primer llibre té com a tema central la religió, el segon la família i l’amistat, el tercer la voluntat de Sòcrates a ajudar els altres i el darrer, —que els filòlegs pensen que fou afegit a posteriori— l’educació.