• Col·lecció: Bernat Metge
• Traducció: Joan Triadú
• Volum: 124
• Any de publicació: 1957
• Pàgines: 81
• Etiquetes: Poesia

Si bé s’ha perdut gran part de l’obra de Píndar, resta probablement la part essencial; les odes de Píndar van constituir una col·lecció preciosa, objecte de nombroses edicions i d’estudis de notable ambició. De fet, Píndar és l’únic poeta del seu temps de qui es conversa una obra extensa, fidelment i abundosament comentada. Les odes, adreçades a personalitats concretes i en relació amb circumstàncies molt precises, es van transmetre per la lectura i és de creure que, en general, només s’executaven una vegada, que podia ser —i era sovint— en presència del poeta.

Als seus epinicis, va celebrar les competicions esportives del seu temps -articulades en proves de lluita, pugilat, curses a peu i a cavall- i va cantar les victòries de la joventut aristocràtica dòria —a la qual pertanyia— als Jocs Panhel·lènics, que se celebraven a Olímpia (els Jocs Olímpics en honor de Zeus i, per tant, els més importants), a Delfos (els Jocs Pítics, en honor d’Apol·lo), a Nemea els Jocs Nemeus del Peloponès i a l’Istme de Corint els Jocs Ístmics. La seva residència habitual era a Tebes, però viatjava amb freqüència per assistir als Jocs i per visitar els dirigents polítics que sovint utilitzaven els seus serveis.