• Col·lecció: Bernat Metge Universal
• Traducció: Miquel Desclot
• Volum: 11
• Any de publicació: 2025
• Pàgines: 240
• TRADUCCIÓ: Miquel Desclot
• PRÒLEG: Raül Garrigasait
• TRADUCCIÓ: Eloi Creus
• Etiquetes: Teatre

La Casa dels Clàssics publica l’onzè volum de la col·lecció «Bernat Metge Universal», Orestea d’Èsquil, traduït per en Miquel Desclot i l’Eloi Creus i amb pròleg de Raül Garrigasait.

«Quan s’afirma que de la foscor primitiva es passa a alguna mena de felicitat il·lustrada que reconeixeria la responsabilitat individual del ciutadà, ¿no es recorre a una argumentació banal per justificar el poder establert? En aquest final, ¿no hi presenciem la construcció d’un ordre patriarcal que deixa sense resposta el matricidi i posa la vida de l’home per sobre de la de la dona?»- Fragment del pròleg de Raül Garrigasait.

Orestea és la gran trilogia tràgica d’Èsquil. Aquesta nova traducció torna a posar a disposició de tothom una de les obres més rellevants de la literatura universal, que fins ara només podíem trobar a llibreries en la traducció en prosa de Carles Riba per a la «Bernat Metge», i ho fa en vers, amb una forma més acostada a l’original. 

L’Orestea, l’única trilogia tràgica que es conserva de l’Antiguitat (tot i que s’ha perdut el drama satíric que la tancava), va ser representada per primer cop a les festes Dionísies d’Atenes l’any 458 aC, fa gairebé 2.500 anys. Com explica Garrigasait al pròleg,  «en el marc d’aquesta celebració, que commemorava l’entrada del déu Dionís a la ciutat, es dedicaven tres jornades a les representacions tràgiques. (…) Cada dia es portaven a escena tres tragèdies i un drama satíric, tot del mateix poeta. Després de les tres jornades, un jurat de deu membres —un per cada tribu de la ciutat— escollia el millor autor entre els participants. Cada membre emetia un vot, però se n’eliminaven cinc a l’atzar: el guanyador havia d’agrair la corona tant al dictamen humà com a la sort, que no es deixa corrompre.». L’Orestea va resultar vencedora i va suposar la culminació de la carrera d’Èsquil, que aleshores ja tenia 70 anys. 

En les tres tragèdies que conformen l’Orestea (l’Agamèmnon, Les imploradores, o   Coèfores, i Les Benignes, o Eumènides), Èsquil ressegueix la història del casal dels Atrides, en què assassinats i venjances s’encadenen en un successió de sang vessada que no sembla estroncar-se mai. Només la intervenció de la divinitat i la creació del primer tribunal democràtic a la ciutat d’Atenes podrà posar fi a la roda de la venjança i imposar un nou ordre, ja no basat en la venjança, sinó en la justícia.