• Col·lecció: Bernat Metge
• Traducció: Juli Pallí
• Volum: 248
• Any de publicació: 1987
• Pàgines: 120
• Etiquetes: Oratòria i retòrica

Demòstenes va ser un dels oradors més rellevants de la història i un gran polític atenenc del període hel·lenístic. Les seves habilitats d’oratòria constitueixen l’última expressió significativa de les proeses intel·lectuals atenenques, i permeten l’accés als detalls de la política i a la cultura de l’Antiga Grècia durant el segle IV aC. A partir dels vint anys va pronunciar els seus primers discursos judicials, també publicats a la Bernat Metge, i més tard es va interessar per la política, moment en el qual va declamar els seus priemrs discursos polítics en públics.

Aquest discurs, situat al final de la carrera política de l’orador, perfectament amo del seu art s’estén sobre una vasta matèra, preparada d’antuvi durant molt de temps i amb tots els elements necessaris per a la persuasió dels oïents. En el context d’una Grècia pacificada per Alexandre el Gran pels volts del 140 aC, la disposició general del discurs és la següent: l’orador comença apel·lant a la imparcialitat dels jutges i reclamant el dret de donar al seu discurs l’ordre que li convingui i s’excusa d’estar obligat per causa de l’acusador fer el seu propi eloi. Deixant de banda el període anterior al 346, tracta primer de la pau conclosa aquell any, i de les ambaixades en les quals Èsquines i ell mateix participaren, i tot deslliurant la seva responsabiltat de les conseqüències d’aquesta au, acusa el su adversari de ser el causant de l’engrandiment de Filip i de ser assalariat d’Alexandre. En l’exposició d’aquestes idees, malgrat que l’argumentació jurídica és una de les parts més dèbils del discurs, Demòstenes se serveix de tots els recursos que li oferia la retòrica i la dialèctica del seu temps, i que ell dominava com cap altre.