- Col·lecció: Bernat Metge
- Traducció: Llorenç Riber
- Volum: 23
- Any de publicació: 1927
- Pàgines: 151
- Etiquetes: Poesia
En aquest volum, hi trobem la major part dels trests autobiogràfics amb els quals és possible de reconstruir la vida d’Horaci, poeta líric i satíric llatí de finals del segle I aC. Les Sàtires d’Horaci, publicades entre el 35 aC i el 28 aC, s’agrupen en dos reculls: l’un de deu peces, i l’altre de vuit (en hexàmetres). Es tracta d’un gènere és típicament romà, creat per Gai Lucili al segle II aC, i particularment propici a l’autoretrat; sens dubte, és amb les sàtires que Horaci s’hi descriu millor. Es tracta de «xerrades» (sermons) en què es reivindica la llibertat d’expressió i la polèmica, sigui a propòsit de qüestions socials, ètiques, literàries, com fins i tot polítiques. Tanmateix, allò que era permès a Lucili sota la República, no ho era pas en temps d’Horaci sota un règim despòtic.
En canvi, a les seves Epístoles hi preval la reflexió filosòfica i moral amb finalitat didàctica. Formades vint-i-tres poemes agrupats en dos llibre (vint al primer i dos al segon), van ser escrites deu anys després de les Sàtires i set després de les Odes. Aquí, el poeta abandona un dels trets característics de la sàtira, com és la confrontació amb un adversari o interlocutor al qual censura o ridiculitza, i convida el destinatari o amic a la reflexió, sense ànms d’entrar en polèmica ni convertir-lo en víctima dels seus atacs.
