• Col·lecció: Bernat Metge
• Traducció: Marçal Olivar
• Volum: 118
• Any de publicació: 1955
• Pàgines: 127
• Etiquetes: Teatre

D’acord amb Marçal Olivar a la nota preliminar del volum, Esticus és una obra tan breu i tan poc estructurada que sembla més aviat una sèrie d’escenes enllaçades amb un encadenament poc rigorós. Un fet que s’ha volgut imputar a una imperfecta transmissió manuscrita que hauria mutilat el text complet, o bé a una possible fusió, posterior a Plaute, de dues obres seves: un primitiu Esticus i una comèdia perduda, Neruolaria. A diferència d’altres obres de Plaute, l’autor va escollir un títol que no sembla tenir gaire relació amb el contingut de l’obra: el nom d’un personatge secundari, un esclau que fa de protagonista a l’última escena. En relació a la seva estructura, l’obra consta de cinc actes. El primer recull dues escenes: l’una, un diàleg entre les germanes Pàmfila i Panègiris, fidels als marits, Pamfilic i Epignom, germans i absents en un llarg viatge per millorar la fortuna; l’altra, el diàleg que amb elles entaula el seu pare, amb vista a col·locar-les en nous matrimonis. L’acte II ens fa conèixer un personatge que podria actuar com a personatge còmic, el paràsit Ridícul. L’acte III, el més breu, comprèn l’arribada d’Epignom a casa seva, acompanyat del seu esclau Esticus, i un diàleg entre Ridícul i aquell antic protector seu, que s’excusa de convidar el pobre paràsit al sopar de benvinguda. A l’acte IV, compareix també Pamfilic que, conjuntament amb Epignom, s’entreté cruelment a costa de Ridícul. Ocupa el cinquè i darrer acte l’àpat que amb permís dels amos celebren els esclaus Esticus i Sagarinus.

Les tres monedes és una versió del Tresor de Filèmon, un dels autors que es pren com a model de la Comèdia Nova grega. Tret d’alguns retocs d’al·lusió a la vida romana —ndubtablement de Plaute—, es tracta d’una peça totament atenesa, tant pels seus personatges com per l’ambientació, i un perfecte exemple de comèdia d’acció greu (fabula stataria</em) que evoluciona amb lentitud, tal com convenia al propòsit moralitzador del qui primer en va tractar l’argument.