Tres motius per llegir Jane Austen

1. Un clàssic no passa de moda

«—Sí, la vanitat és una feblesa, teniu raó. Ara bé, l’orgull… Si té al darrere un intel·lecte realment superior, l’orgull sempre estarà ben governat.» (p. 77)

Un clàssic no passa mai de moda: independentment del moment en què es va escriure, te’l llegeixis quan te’l llegeixis, hi trobes el ressò de qüestions d’abast universal. Per aquest motiu, Jane Austen és un clàssic, perquè, encara que va viure a cavall dels segles XVII i XVIII, la seva obra tracta motius intrínsecs a l’ésser humà amb un to irònic ben característic.

En Orgull i prejudici es critiquen les injustícies que va viure l’escriptora en la seva època: per exemple, l’egoisme i l’afany d’aparença mostren la doble cara d’una societat regida per uns principis basats en el poder i la riquesa. En aquest marc, ens destaca la importància d’escoltar el nostre desig: com un corrent subterrani sota la peripècia argumental, anhel i realitat es confronten amb les possibilitats vertaderes d’assolir uns desitjos que, al capdavall, es basteixen més enllà de l’orgull i els prejudicis dels personatges de l’obra.

Tot i els segles que ens separen de la societat que retrata Austen, aquests problemes no queden tan allunyats de la nostra. És per això, doncs, que la lectura d’una obra com Orgull i prejudici en l’actualitat és d’allò més pertinent, perquè ens du a reflexionar sobre la nostra pròpia societat.

2. Un llenguatge ric i subtil: la ironia anglesa i una escriptura alternativa

«M’he escarrassat debades. No me’n surto. Soc incapaç de reprimir el que sento. Deixeu-me que us digui que us admiro i us estimo apassionadament.» (p.213)

Orgull i prejudici es construeix a través de diàlegs molt ben treballats, però també complexos. La ironia, tan subtil i característica de l’humor britànic, funciona com a instrument de creació dels diàlegs. Només amb una mirada perspicaç, però, serem capaços d’entreveure allò que comuniquen les converses aparentment més quotidianes. El punt àlgid de comicitat irònica el trobem en la primera proposta de matrimoni que en Fitzwilliam Darcy (en Darcy, a la novel·la) li fa a l’Elizabeth Bennet, la protagonista de l’obra. Val la pena remarcar que la ironia no és característica només d’aquests dos personatges: el temperament del senyor Bennet, el pare de l’Elizabeth, per exemple, va en la mateixa línia; sens dubte, és d’ell que l’Elizabeth hereta el to irònic, que contrasta dràsticament amb la comicitat, o fins i tot ridiculesa, que demostra la senyora Bennet tot sovint.

«—¿Que no voleu saber qui hi ha entrat a viure? —va cridar la seva esposa amb impaciència.
—Les ganes són totes vostres, però si ho haig de sentir no hi tinc inconvenient.» (p. 21)

No hi ha dubte que la gran capacitat d’observació d’Austen atorga una gràcia tota nova al gènere de la novel·la. Hem de tenir en compte quina era l’educació de la dona en l’època, que, com diu Virginia Woolf a La cambra pròpia, «consistí a aprendre a observar el caràcter de les persones, a analitzar les emocions. Feia molts segles que la seva sensibilitat [la de la dona] estava subjecta als efectes de la sala comuna». Aquesta educació, a banda de la predisposició que devia tenir per la lletra, li atorga una gran destresa a l’hora d’aprofundir en la psicologia humana com no s’havia fet mai fins aleshores.

En altres paraules, Austen es desmarca del cànon i estableix una nova manera de narrar la realitat, tot parant atenció a la situació de la dona, un fet que, si més no, era innovador en l’època. Recordem que l’obra de Jane Austen no va ser mai valorada pels seus contemporanis: si el motiu va ser la desviació respecte del cànon, dels temes tractats o la seva condició de dona escriptora o, potser, tot plegat, és una qüestió sobre què val la pena reflexionar-hi a dia d’avui.

3. La caracterització d’Elizabeth Bennet: un atractiu intel·lectual

«— És acceptable, però no prou bonica per temptar-me. Ara mateix no em ve gens de gust concedir importància a joves senyoretes desateses pels altres.» (p. 30)

La rotunditat amb què en Darcy afirma que la bellesa de l’Elizabeth no és suficient per seduir-lo és el punt de partida que dona peu a tractar la singularitat del personatge d’Elizabeth Bennet. Abans d’això, però, hem de desfer-nos de la idea que ens ha proporcionat l’adaptació cinematogràfica, i és que el personatge que ens retrata Austen no denota ser, ni de lluny, d’un atractiu físic com el de Keira Knightley, l’actriu que protagonitza Orgull i prejudici en la seva versió més recent. En aquest sentit, doncs, el comentari d’en Darcy, més o menys subtil, fa saber als lectors que l’Elizabeth no destaca per un atractiu físic, sinó, com veurem, intel·lectual.

Austen posa el focus d’interès en l’enginy i la capacitat de resolució que apareixen al llarg de la història. Per aquest motiu, doncs, hem d’esborrar la imatge que genera la pel·lícula en el seu vessant visual: en la novel·la mai no trobarem el focus en aquest mena d’atractiu, sinó que la perspicaç agudesa d’observació de l’Elizabeth és el quid de la qüestió. Val la pena destacar un passatge que és definitori de la mena de caràcter de la protagonista: el senyor Collins, el seu cosí, li demana de casar-s’hi, i ella, que no hi té cap interès, declina la proposta taxativament però amb educació, tot i la insistència de l’home, que veu en l’Elizabeth una reacció habitual, ja que «les dones joves […] tenen previst d’acceptar el primer cop que els demana el seu
favor, i que a voltes la negativa es produeix en una segona o, fins i tot, una tercera ocasió.» (p. 129)

«Us asseguro, senyor, que en cap cas pretenc posseir la mena de distinció que consisteix a turmentar un home decent. M’estimaria més que em féssiu el compliment de creure’m sincera. […] ¿Puc parlar més clar? No em tingueu per una dama distingida que vol fer-vos gruar, sinó per una persona racional que us parla amb el cor a la mà.» (p. 131)

L’Elizabeth demostra un caràcter refinat i alhora sagaç, sarcàstic però també rotund. Aquestes facultats li atorguen una capacitat per sobrepassar circumstàncies com la que acabem d’apuntar, que devien ser ben habituals a l’època (i potser no del tot agradables). Tot plegat, l’enginy i el seny que demostra tenir en situacions de tota mena fa que inevitablement contrasti amb la resta de dones, que tot sovint són escandaloses o fan comentaris d’allò més punyents sense el refinament que posseeix la nostra protagonista.

«—L’Elizabeth Bennet —va dir la senyoreta Bingley quan va haver deixat la porta tancada— és una d’aquestes joves que pretenen fer mèrits davant del sexe oposat menystenint el propi i gosaria dir que amb molts homes els funciona. A mi, però, em sembla un maniobra barata, una mesquinesa.» (p. 59)

La singularitat del caràcter d’Elizabeth Bennet és un motiu de la novel·la que no passa per alt fàcilment. De fet, no és un tret exclusiu d’Orgull i prejudici: els personatges femenins d’Austen posseeixen una llibertat interior que sembla impossible de reprimir-se —només cal que pensem en altres heroïnes com Emma, de la novel·la que du aquest mateix nom, o Anne, de l’obra Persuasió—. Jane Austen obre les portes a la caracterització profunda de la psicologia femenina, un motiu suficient per capbussar-nos en aquest gran clàssic de les lletres angleses.

Carla Claver Llorens