Close button

Una lectura d’Orgull i prejudici en l’actualitat

Carla Claver Llorens

«Un clàssic no s’esgota, sinó que es multiplica»

Orgull i prejudici és la novel·la més popular de l’escriptora britànica Jane Austen i un clàssic de la literatura universal: sens dubte, fins i tot aquells menys avesats a la lectura n’han sentit a parlar. Com bé apunta Yannick Garcia, traductor de l’edició publicada per La Casa dels Clàssics, «un clàssic no s’esgota, sinó que es multiplica»: si ho volem en altres paraules, un clàssic no passa mai de moda. Per aquest motiu, Orgull i prejudici s’ha recreat al llarg dels segles xix i xx, sigui al teatre, al cinema o a la televisió. L’adaptació cinematogràfica més recent i, probablement de més renom, la va protagonitzar Keira Knightley l’any 2005.

Els qui coneixen l’obra arran de la pel·lícula, però, cal advertir-los de la diferència respecte de la novel·la; i és que el gènere cinematogràfic busca la condensació d’escenes rellevants, mentre que la literatura —i més encara, en una novel·la d’aquesta talla— s’esplaia en exposar una acció contínua i repleta de diàlegs, rics en forma i en contingut. Sense voluntat de treure mèrit a l’adaptació que se n’ha fet al cinema, però, no es pot equiparar pas la pel·lícula al producte original. Per aquest motiu, doncs, capbussar-se en la lectura de la novel·la és d’allò més recomanable: alliberar-se de possibles prejudicis condicionats per l’experiència cinematogràfica (valgui l’expressió), ens permetrà endinsar-nos en un univers que la pel·lícula tan sols ha tingut l’oportunitat d’esbossar.

El fet que sigui una novel·la publicada l’any 1813 no ha de fer-nos creure que no tracta pas cap tema d’interès per la societat actual. Una lectura de l’obra més superficial ens farà caure en el clixé de creure que es tracta simplement història d’amor senzilla i trivial. Res més lluny de la realitat, però: Austen ens mostra la psicologia interna d’uns personatges de l’alta societat a cavall entre els segles xvii i xviii i ens ensenya com són les relacions que s’estableixen entre ells. Si bé és cert que aquestes relacions venen regides per les normes de l’època, quedar-se amb la banalitat de preceptes socials equivaldria a jutjar un llibre per la portada: Orgull i prejudici ens parla de l’afany d’aparença, d’egoisme, de manipulació i de la relació (o divergència) entre l’orgull i la vanitat.

La vanitat i l’orgull són coses diferents, tot i que moltes vegades es facin servir com a sinònims. Una persona pot ser orgullosa sense ser vanitosa. L’orgull té més a veure amb l’opinió que tenim de nosaltres mateixos i la vanitat, amb el que voldríem que pensessin de nosaltres.

En Orgull i prejudici trobem, doncs, el ressò de qüestions actuals, que perduren al llarg del temps perquè són intrínseques a l’ésser humà. El complex entrellat que conformen les relacions humanes es reflecteix en el domini extraordinari de la llengua que es veu en els diàlegs, enginyosos i plens d’ironia. De fet, la trama és tan sols un pretext per exposar la relació que es va teixint entre Elizabeth i Darcy, els personatges principals, a través de converses «entre feixos d’orgulls i prejudicis creuats», com observa Anna Ballbona. La construcció de la novel·la es basa exclusivament a retratar el comportament humà amb «mirades», amb «impressions», amb «judicis de valor, de caràcter, constants», tal com apunta Yannick Garcia a l’epíleg de l’edició. Per aquest motiu, la traducció de l’obra no és feina fàcil, ja que cal trobar un llenguatge subtil que copsi la psicologia dels personatges.

Si encara no és prou clar, Orgull i prejudici no és una novel·la romàntica per a dones com, irònicament, s’ha prejutjat sovint. Orgull i prejudici és «el gran clàssic que tots els homes farien bé de llegir», com diu la faixa que acompanya l’edició de La Casa dels Clàssics. Aquells qui encara no l’hagin llegida, que no dubtin d’afegir-la a la seva llista de lectures per aquest 2022. Per aquells qui ja ho hagin fet, és igualment recomanable de tornar-hi. Aquesta última traducció en català d’un dels grans clàssics de les lletres angleses compta amb un pròleg de Colm Toíbin que contextualitza la novel·la, i un epíleg de Yannick Garcia que manifesta la riquesa de la llengua d’Austen. En definitiva, podem acabar allà on hem començat: la crítica de Jane Austen a les injustícies del seu temps és encara vigent en molts aspectes, i per això cal insistir que «un clàssic no s’esgota, sinó que es multiplica», motiu pel qual la lectura de l’obra en el segle xxi és del tot pertinent i recomanable.

Carla Claver Llorens

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca