• Col·lecció: Bernat Metge
• Traducció: Miquel Dolç
• Volum: 112
• Any de publicació: 1954
• Pàgines: 115
• Etiquetes: Poesia

Persi va morir abans d’acabar de polir els escrits de les sis sàtires que es conserven. És probable que fossin versos no destinats al públic, sinó a la simple lectura davant un auditori de correligionaris. Malgrat que la primera i la sisena sàtira van ser compostes precisament per obrir i tancar la sèrie, l’ordre cronològic de les altres peces és del tot insegur, per tal com es tracta d’una mena d’exercicis escolars nascuts de la circumstància ocasional, i no pas de la vida o d’esdeveniments reals. De fet, l’obra de Persi és essencialment filosòfica i escolàstica i, en certa manera, convencional, desentesa de l’autèntica vida viscuda, dels vicis dominants a la Roma neroniana. La sàtira I, per exemple, inspirada en el llibre X de Lucili i escrita amb vehemència, era una invectiva contra la retòrica pomposa, contra la mania general de fer versos i de fer-los conèixer en recitacions públiques; en el fons, era una sàtira personal contra Neró, l’encarnació més visible d’aquell estat quasi patològic de la cultura romana decadent.

Aquestes sis sàtires són tot el que ens ha restat d’aquest autor, suficient per atreure la simpatia dels seus contemporanis i de la posteritat.