- Col·lecció: Bernat Metge
- Traducció: Joan Mariné Isidro
- Volum: 342
- Any de publicació: 2004
- Pàgines: 362
- Etiquetes: Poesia
Formalment, l’Apocolocintosi és una sàtira menipea, ja que combina versos i prosa, però també ho és pel que fa al contingut: es mofa dels historiadors, dels poetes (èpics i tràgics), dels actors, dels filòsofs, dels astròlegs, dels advocats, fins i tot dels mateixos déus, però sobretot i constantment de l’emperador Claudi. De fet, l’Apocolocintosi és, especialment, una escomesa personal contra Claudi.
El caràcter híbrid d’aquesta obra encara va més enllà: la narració és dividida amb claredat en tres parts, segons l’escenari on es desenvolupa l’acció (terra, cel i infern), a la qual s’afegeix una quarta part introductòria en què s’exposa l’assumpte; és a dir, hi trobem un pròleg i tres actes, una estructura pròpia d’una peça teatral. En aquest sentit, no és esbojarrat pensar que l’Apocolocintosi fos representada (o com a mínim declamada) per actors o lectors.
Altres característiques pròpies d’aquesta sàtira que el lector podrà palesar són la tendència a l’exageració, el contrast i la provocació, i la barreja de realisme i fantasia.