• Col·lecció: Bernat Metge
• Traducció: Jordi Redondo
• Volum: 338
• Any de publicació: 2003
• Pàgines: 194
• Etiquetes: Oratòria i retòrica

Les Tetralogies, literament «discursos quàdruples», han estat una de les obres més singulars i controvertides de la prosa clàssica. Es tracta d’una obra pertanyent al gènere epidíptic: el text mostra els diversos tipus d’argumentació, segons les circumstàncies de cada cas. De fet,, també les pseudo-putarquees Vides dels oradors atribueixen a Antifont la fundació d’una escola retòrica. Així, no es tracta d’un recull de discursos judicials i polítics, sinó d’uns parlaments ficticis, més aviat breus, que caldria encabir dins la tercera espècie retòrica, l’epidixi. En aquest sentit, en la mesura que les Tetralogies d’Antifont són models destinats a l’ensenyament de la retòrica, no van ser mai pronunciades davant d’un tribunal ni tracten de fets reals. Hi destaquen, per tant, les llicències de llengua i estil com a mostra del seu caràcter fictici, no sotmès als imperatius de l’ofici de logògraf ni dels discursos judicials. En la història de l’oratòria grega no en coneixem d’altres, ja que els exercicis d’eloqüència, textos ja de l’època imperial, són d’un caire ben diferent. Les úniques obres de l’època clàssica pertanyents al mateix gènere són el Palamedes de Gòrgias i el Contra els sofistes, d’Alcidamant, però cap de les dues no s’adi ben bé amb les Tetralogies.