• Col·lecció: Bernat Metge
• Traducció: Joan Castellanos
• Volum: 272
• Any de publicació: 1991
• Pàgines: 107
• Etiquetes: Oratòria i retòrica

Dels 60 discursos que se li atribuïen a Isòcrates a l’antiguitat, se’n consideren autèntics 21, juntament amb 9 cartes, per bé que l’A Demònic i algun altre discurs judicial es posen encara en dubte. En qualsevol cas, aquesta mena de discursos tenen una importància relativa, i no responen pas al caràcter de l’autor, sinó a unes necessitats econòmiques que no es van solucionar fins que Isòcrates no va obrir una escola d’oratòria a Atenes.

El seu objectiu en l’Arquidam no és tant immiscir-se en els assumptes interns d’Esparta, com intentar commoure l’opinió pública d’Atenes, i de tot Grècia, a favor de la unitat d’Esparta, qüestió que remava a favor del seu ideal d’una unitat hel·lènica. Per altra banda, les preocupacions que van dur a Isòcrates a escriure l’Areopagític són les mateixes que van inspirar, dos anys abans, el discurs Sobre la Pau, del qual n’és un complement o, més exactament, una concreció, malgrat que l’escrit no va ser originat per cap situació dramàtica ni preocupant, sinó tot al contrari: la situació d’Atenes era francament optimista. Dins del pensament d’Isòcrates, aquest discurs representa un nou avanç en la seva ideologia culturalment oberta que ja trobàvem en el Panegíric, en el sentit de passr d’una cultura primitivament urbana, restringida a la polis, a una cultura i civilització de caràcter més ampli, més internacinal, sense que aquest ideal ofegui el de ciutat, gràcies a la fórmula de confederació que Isòcrates ha trobat per tal d’evitar el particularisme de les ciutats gregues.

Per últim, el recull presenta Sobre la pau, un dels tres discursos polítics importants, juntament amb el Panegíric i Filip>/em>. Isòcrates s’adreça aquí directament als ciutadans d’Atenes, ciutat que, després d’intentar recuperar l’hegemonia i l’imperi marítim,e s trobava en conflicte amb els seus principals aliats. La seva actuació no havia tingut la prudència necessària i havia caigut en els errors que Isòcrates haia denunciat; Atenes demostrav que no era capaç de posar-se al capdvant dels grecs.